RACÓ ÍNTIM
Al carrer Equador, en un pis assoleiat de tres habitacions
entrant a l’esquerra, hi ha la més petita de totes.
En obrir la porta, un gran armari blanc
s’allarga quasi bé fins la paret del fons
i només queda espai per a un racó a frec de finestra
que de tant petit, encongit, esquifit com és,
sorprèn a qui el descobreix per primer cop.
Encaixonada hi ha una senzilla taula de melamina,
al damunt unes quartilles a més de llapis i bolígraf.
A la paret hi ha penjats els retrats d’una dona i un home,
que, oh casualitat, són els pares de l’amo d’aquell racó.
I el cas és que el fill, de jove, amb quatre llapis
els va dibuixar dotant-los d’unes faccions
que entre serioses i afables,
sembla talment que encara es preocupen d’ell
i li diuen: fill, porta’t bé!.
Està clar que la demanda és sobrera,
perquè el fill no s’ha portat mai malament,
però no sempre entenien les seves aficions
tan poc habituals entre els nens i els joves de pagès:
dibuixava i pintava, a més d’escriure i composar,
sense deixar d’anar al tros com tothom, festejar com molts,
o emigrar a la gran ciutat per buscar-se la vida.
Situats de nou al racó, a l’esquena i damunt del llit
una gran Sagrada Família presideix l’estança.
El quadre també l’ha pintat ell.
Ple de modèstia s’afanya en dir
que l’oli és còpia d’una obra d’en Rafael.
Els nostres ulls, però, no reivindiquen
aquell original del renaixement
tancat en un museu llunyà
sinó aquests vermells i liles combinats amb traça.
Els seus fills ja no li fan gaire cas
de tant integrat que ho tenen en les seves vivències,
però sí que els seus néts s’hi fixen amb admiració
i sobretot veuen aquell nadó a cavall d’un xai,
mentre l’avi els diu que és un nen bo com ells,
si més no durant la curta estona que aturats a peu dret
baden davant del quadre.
En altres ocasions, deixa el pinzell i pren el llapis
per esboçar el poema que dedicarà a la natura
potser al pi, a la morera o a l’alzina,
a l’atmosfera o a la inevitable lluna,
a la primavera sempre florida
o a la tardor òbviament desfullada,
furgarà en detalls de la seva infància
per recordar aquella baldufa
o els ceps que ocasionalment va podar
sense oblidar el present
i dedicar un endecasíl.lab al seu nét Albert
o una dècima al petit Damià,
les seves joies més preuades.
Com que en ocasions la ment li va més enllà encara,
també juga a daus, fitxes i cartes, tot sol.
Vol crear combinacions suggerents i normes
que esdevinguin entreteniment pels qui l’envolten.
I quan l’enginy no l’acompanya amb la precisió desitjada,
amb metro o autobús se’n va a la ludoteca
per jugar amb mestres i nens que l’orientin
en les seves pretensions fins que queda convençut
que l’invent no arribarà a quallar mai del tot.
Com en un descuït, proposa provar el seu joc,
de nou amb modèstia això sí,
tot compartint una sobretaula familiar
especialment amb algú de curta edat
fins que aquest ja una mica cansat
potser diria a gust: Avi, porta’t bé!.
I és que l’amo d’aquell racó tan íntim
no serà com un nen que sempre ha anat creixent?.
